dijous, 14 de febrer de 2019

Dimonis de mitjanit



Els lectors de l'Emili Gil estan d’enhorabona. Després d’alguns entreteniments com ara la novel·la El convent, resolts amb destresa, però diversions al cap i a la fi, Dimonis de mitjanit fa retrobar-nos de nou amb clams fets des de l’abisme.
Si la Sénia extraordinària és una recopilació de contes i narracions curtes antics i nous que barrejaven la ironia, el terror i la necessitat natural de supervivència, la nova obra de l’escriptor senienc n’és el contrapès líric.
Tractant-se de l’Emili Gil l’obra de referència serà sempre Tenebra, composició d’un escriptor madur que, com a Odisseu, el va obligar a pelegrinar fins el mateix centre de l’Hades i d’on tornar cec; cec per a veure i contemplar, els homicides de somnis.
Ara, amb Dimonis de mitjanit, l'Emili Gil ha mort, ha traspassat. Això no obstant, diuen a la Sénia, a Barcelona, a Montcada i a d’altres indrets que l'han vist. No us enganyeu pas, és la seva ombra que desorientada –o no– roda encara pel món.
Dimonis de mitjanit és un poemari, un conjunt de versos carregats d’oxímorons (allà on l'impossible és possible) i dedicatòries al orixàs del seu propi altar panteista, replè de deïtats literàries. I, el que pot sobtar més al lector que no conegui l’Emili, és la familiaritat –de vegades diria gairebé grolleria– amb la qual tracta allò que sovint es considera sacre; i, ensems elevar a categories metafísiques i d’excelsa subtilesa el túrmix, o d’altres preocupacions vulgars. 
Gràcies Emili: «T’ho he d’agrair, t’ho he de maleir». 

Jordi Ardanuy

Cap comentari:

Publica un comentari