dilluns, 5 de gener del 2015

Tenebra, d'Emili Gil


Havia llegit algun dels seus escrits a l'ara mític Lovecraft Magazine i, sobretot, les seves traduccions sobre clàssics xuclasangs. Però la lectura més intensa dels seus escrits m'arribà a través de les seves col·laboracions a la revista La Lluna en un cove.
Fa uns mesos em vaig assabentar de l'existència de Tenebra, la primera novel·la seva publicada. Com que l'obra no es comercialitza pels canals habituals, contactí amb ell per tal de poder-la llegir i ara us em faig una breu ressenya.
La novel·la m'agradà. D'entrada té una virtut: no és un llibre d'aquells de 500 o més pàgines que m'obscureixen l'anim només de sentir-ne el seu pes -puix jo encara llegeixo força en paper! Cal ser molt bon escriptor per a mantenir un nivell notable durant tantes pàgines; i, desgraciadament, pocs ho són. Jo agraeixo la narrativa més breu...
Tenebra és una novel·la que, si bé en cert sentit és d'intriga, destaca pel seu intent d'arrossegar el lector cap a algun tipus d'introspecció. Fins i tot es podria dir que la seva narrativa frega el segrest o la violació. I penso que només amb l'estèril resistència de les roques hom es podria oposar al flux de les seves paraules.
La novel·la se situa «geogràficament» a París, exposant un contrast (de veritat?) entre la ville lumière i la ville ténèbre, Sirap, que ens evoca inexcusablement a Sinera. Però Sirap també es vincula a la Sénia de l'eterna joventut emiliana. Cal llegir la novel·la -no hi ha excusa- i perdre's en el laberint d'artistes, símbols i somnis que l'Emili descriu.
M'atreviria a dir que es tracta d'una mena d'autometabiografia, una obra tan mediatitzada per alguns del seus artistes de referència que d'alguna manera gairebé ofega la seva pròpia ploma que finalment sura gràcies a la pròpia Tenebra que l'auxilia.
Tenebra, la fada verda, és una obra esotèrica, però no d'aquelles dels quatre simbolets a les parets, gurus i grans retòriques; sinó la dels folls de l'art; dels que fan i no dels que parlen; dels que estimen sa terra i no l'embruten; dels que saben que tot comença a Casa; dels apassionats per construir i no per destruir. 

Gràcies Emili.

Jordi Ardanuy

Entrevista a l'Emili Gil





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada