Tenia ganes de llegir el llibre més recent de Manuel Carballal, que tracta sobre Castaneda. I era en realitat per saber més sobre l’autor gallec, i no sobre l’escriptor d’origen peruà, establert a Califòrnia on morí ara fa 20 anys. No és pas que Castaneda en el seu moment no m’impactés. Ben al contrari, la meva adolescència es va veure influenciada per les ensenyances del nahual i el relats sobre el poder. Però resulta que en el transcurs de les nostres aventures –utilitzo ara el plural de manera intencionada– el món ens va respondre, o almenys això vam creure, de manera que anàvem configurant les nostres pròpies regles, per la qual cosa els fantàstics relats de Castaneda ja no ens resultaven necessaris per a viure a la nostra pròpia realitat a part. Per què havíem d’anar a estudi quan podíem aprendre directament de la nostra experiència?
Crec que la darrera obra que vaig consumir d’en Castaneda fou el Do de l’aliga, cert temps després i ja com a mer passatemps, una lectura refrescant. Mentrestant, havia llegit el primer llibre de Richard de Mille, traduït a l’espanyol, que posava les coses al seu lloc, almenys des d’una perspectiva intel·lectual. I així es van quedar més o menys les coses, malgrat que de tant en tant algun amic o conegut em parlava del tema. Així es com vaig saber de la tensegritat, sorprès pel fet que haguessin tardat tant de temps en desenvolupar moviments disciplinaris que estaven implícits des del principi en el relat. O almenys així mateix també la nostra experiència ens ho havia dictat.
Torno al llibre de Manuel Carballal, a qui conec personalment ben poc, però, com deia, sempre m’ha cridat l’atenció. Estava convençut que en el llibre hi hauria un desplegament massiu de dades i una exposició detallada de fets. I no m’ha decebut: 606 pàgines, 707 notes, annexos, índex de noms. Un nivell de detall difícil de trobar en un volum que no sigui de caire acadèmic.
Sabia de la implicació de Carballal amb Castaneda. No era cap secret. De fet havia sentit de la seva pròpia boca que n’havia estat un seguidor, com també era el cas del seu amic «Lien Shan». Però el desgranat del cas Castaneda, una autèntica madeixa sense cap ni centener, m’ha ofert una possibilitat de saber sobre Manuel Carballal, d’entendre millor la seva trajectòria vital, o així jo ho he cregut. És una obra escrita ja amb la maduresa que acostumen a donar els 50 anys. Un llibre que ens parla d’un camí personal, d’un sotjador impecable de la Veritat –amb majúscules, que dona sentit i explica que s’hagi ocupat de l’il·lusionisme, les arts disciplinaries, el paracaigudisme, la criminologia, la teologia, la bruixeria, el xamanisme, la ufologia, la demonologia, ... I que no hagi tremolat gaire en front de riscs físics, convencions socials o determinats límits legals.
El llibre m’ha agradat. Naturalment no estic d’acord amb tots els judicis de valor que s’hi fan. Però si així fos, suposo que em resultaria sospitós. Prefereixo les discrepàncies. I així, poc a poc, mentre el llegia, em tornava a interrogar sobre si realment aquesta veritat cercada per en Carballal existeix. Si ell mateix hi segueix creient. Si ha passat la barrera del no retorn. Potser algun dia li pregunti. Carballal desmunta Castaneda, però em pregunto fins a quin punt no ho ha fet amb ell mateix, com en un procés alquímic...
